El clima del Pirineu oriental té unes especificitats que el diferencien de la resta de la carena pirinenca i, com  no, de la resta de les nostres comarques. Les dues diferències més grans són la proximitat al mar mediterrani i l’entrada de vent del nord.
Des del Costabona a la badia de Roses hi ha 66 km i fins la platja d’Argelers n’hi ha 60, ambdós en línia recta. La proximitat del mar es nota en la humitat i en la temperatura. La Vall de Camprodon està exposada directament al mar sense que cap muntanya li faci ombra. En canvi la Vall de Ribes té la barrera de la Serra Cavallera, la Collada Verda, el Puig Mont-roig, el Puig Cerverís, el Balandrau i la Serra del Catllar. Això explica que a vegades la temperatura de la Vall de Camprodon sigui 2 o 3 graus superior a  la de la vall veïna. I ja no parlem si ho comparem amb la Cerdanya, on la diferència pot ser de 7  graus.

Pel que fa a l’entrada del vent del nord, la situació de les muntanyes de la carena principal fa que la Vall de Ribes i la Vall de Camprodon es trobin en un embut de vent. La majoria de pertorbacions circulen d’oest a est i normalment passen lluny dels Pirineus, pel mig de França. Així doncs a nosaltres ens afecta la part inferior de la pertorbació. Els vents, quan troben la muralla de la carena pugen amunt i llisquen cap a l’est. Quan fan això augmenten la pressió perquè s’acumulen i, quan troben un coll o un corredor, la pressió es converteix en velocitat, arribant a valors increïblement alts de fins a 200 km/h. El fet que diferencia aquesta part del Pirineu de la resta és que el vent llisca des del Pirineu Atlàntic, acumulant pressió per alliberar-la en forma de velocitat quan arriba al final de la carena al mar Mediterrani. És el naixement de la Tramuntana. Per què també afecta a les muntanyes de la Vall de Ribes i de la Vall deCamprodon? Perquè el vent quan ve de l’oest troba el Pic Carlit com a última muntanya d’altura (2.921 m.) per trobar després el pla de la Cerdanya francesa on hi ha una certa expansió. Al cap de 23 km troba de nou la carena que ve del Cadí i continua al Puig Dòrria, segueix pel Puigmal, Finestrelles, Eina, Noufonts, Nou Creus, Infern, Bastiments, Pic de la Dona i Costabona. Però en aquest punt la carena agafa un canvi de direcció a Nord-Est fins el Canigó. Les Esquerdes de Rojà i el massís de Canigó fan d’espigó. Aquesta configuració obliga a les línies de vent a fer un gir que a la fi converteix en un embut a les muntanyes que es troben entre el Puigmal i el Costabona. Aquesta és l’explicació de per què els vents són més forts en aquesta part del Pirineu que en la resta.

És tan insistent el vent en aquesta àrea que a l’hivern l’estació de Vallter 2000 ha de tancar cap a una quarta part dels caps de setmana per vent. A la vall diem en broma que és l’estació del vent. Nosaltres, quan sortim a caminar, mirem sovint la direcció del vent per triar un itinerari a recés, sovint cap a l’Alta Garrotxa. Ens ajuda molt l’estació meteorològica ubicada en el xalet vell d’Ulldeter que podem consultar per Internet.

Si a l’estiu el vent no és gaire problema perquè es pot suportar i en fa menys, a l’hivern esdevé un contratemps seriós amb molt de perill. La Tramuntana a muntanya a l’hivern es converteix en torb i en rufa. Els meteoròlegs confonen sovint ambdós fenòmens. A les nostres valls els diferenciem clarament. El torb és sec i només aixeca la neu, visible dalt les carenes. La rufa provoca un núvol enganxat sobre la carena i llença la neu lluny, sovint a quilòmetres de distància. Tant el torb com la rufa van a velocitats molt elevades. La diferència entre ambdós és el núvol que es crea dalt la carena, núvol on torna a nevar. Per això amb la rufa la neu pot arribar lluny, perquè és una neu que torna a caure i el vent la pot transportar des de la part alta del núvol fins lluny. He vist arribar la rufa fins a Besalú, 43 km més lluny. En canvi el torb només pot transportar la neu uns quants metres avall.

La diferència bàsica entre la rufa i el torb és la humitat dels vents. Quan una pertorbació arriba per l’oest i passa per França primer envia el vent de Mestral, Nord-Oest. Aquest vent arrenca del mar Atlàntic i transporta humitat. Quan troba la carena Pirinenca s’enfila amunt generant el núvol que neva. Al cap d’unes hores o dies la pertorbació avança i el vent gira i, enlloc d’arrencar dins el mar, travessa tot el territori francès, arribant sec a les nostres muntanyes. Llavors deixa de conformar el núvol de rufa i esdevé torb.

La perillositat de la rufa sobre el torb rau en la nul·la visibilitat que desorienta completament.
La situació esdevé d’alt risc quan el canvi de temps s’origina a través d’un front fred. És el cas de l’accident de Balandrau el 2001 i el del mes de novembre passat al Puigmal. En aquest casos esmentats, després del front fred el canvi de temps va ser notable, baixant la temperatura, augmentant la velocitat del vent i configurant una situació de rufa. Aquesta situació comporta sovint temperatures inferiors a 10 sota zero que, amb vents de més de 100 km/h, provoca temperatures de sensació inferiors a 25 sota zero.

És evident que cal prevenir aquest tipus de situacions, anticipant els recorreguts de les pertorbacions i tenint present la previsió del temps. Però cal saber que el cos humà és un múscul que es refreda. En aquests casos la hipotèrmia és greu perquè alenteix avançar. Però la part més greu del fenomen és que el cervell també s’alenteix i comença a prendre decisions errònies. Recordo que a mitjansd’un mes de Setembre van morir tres francesos en ple dia de sol per hipotèrmia dalt de Nou Creus en un dia de torb: fou el resultat de no haver pres les decisions adequades a temps i de prendre’n cada vegada més d’errònies.
​
A la muntanya hivernal és imprescindible fer una bona previsió de temps i conèixer l’evolució del mateix durant 6 o 9 hores. Sobretot si hi ha risc derufa o torb.
Font: VilaWeb.cat